La perillosa arribada de la ‘dictacràcia’
Ja sabem que vivim temps convulsos. O sempre n’hem tingut, més o menys, però el problema no és acostumar-se a viure en aquestes circumstàncies, sinó l’empitjorament que pot causar a l’educació.
No m’agrada preveure el futur que és possible que no existeixi més
que en la nostra imaginació. Quan aquest arriba ja és present, però sí
que és important anar pensant els trajectes que ens porten cap endavant
i, per això, ens hem de començar a preocupar per l’avenç de polítiques
educatives regressives, de tall neofeixista o neoconservadores. De
països que comencen a tenir governs de dictacràcia defensors
d’aspectes tan temuts com la tortura, la xenofòbia, el racisme i
homofòbia, I per suposat, antidemocràtics. Si guanyen la seva batalla
de matar lentament la democràcia amb una croada moralitzadora basada en
l’ordre, en la fe i en la disciplina, repercutirà molt en les polítiques
socials i educatives. Una tornada perillosa al passat que pot desviar
aquest trajecte cap al futur, que serà present un dia, repercutint
molta gent, sobretot als més desvalguts.
Ja fa temps que s’acosta aquesta retòrica sobre una modernització que
amaga unes ideologies molt conservadores i que aglutina sectors
escorats amb un gir cap a l’extrema dreta, com el populisme autoritari,
i vells principis dels conservadors i neoliberals que tenen el prefix
“neo”, encara que és la mateixa ideologia de sempre. I també una
població que escolta la seva retòrica espantada per la realitat actual,
aplicant una “performativitat negativa”[i]
que cau en el catastrofisme de les paraules i es deixa enganyar pel
discurs de la política de la por (Apple ja ho va dir respecte als EUA el
2002)[ii]:
I no pensem que ens pot salvar la retòrica de la innovació educativa, si no mirem més enllà de les nostres fronteres,
si no evitem la ceguesa del coneixement que deia Morin, aleshores no
veurem que, a poc a poc, s’està posant l’educació en un estadi de
mercantilització i competència (que alguna aplicació d’innovació
educativa tenen aquests efectes colaterals), on l’educació és el gran
negoci.
Fa temps que alguns d’aquests moviments neo defensen una cultura comuna amb un menyspreu de la diversitat, tornar a una disciplina fèrria que doni valors socials –els seus–, defensar les proves estandarditzades i tornar a una recentralització amb un govern fort governat pels seus partits dogmàtics, que entre altres coses utilitzen el retrovisor de la història. Ens sona?
L’educació del segle XXI va lligada al coneixement i la llibertat.
S’ha lluitat molt des del segle XIX. I no podem permetre que augmenti el
menyspreu per moltes coses, però sobretot pel pensament democràtic i
lliure. Si en comptes de preocupar-nos per tantes propostes d’innovació
basades en la passió metodològica, algunes pseudocientífiques, però de
gran màrqueting i acollida per alguns sectors privats, no ens preocupem,
com a repte ètic i polític, de discutir, analitzar i consensuar què és
una educació progressista, democràtica, solidària i lliure, ens podem
trobar aquestes tendències neo i un acostament a les dictacràcies.
Això serà un perill a molts països i, de retruc, en els nostres
contextos on ja estan arribant. Aprofiten la nostra feblesa, desunió,
desmobilització i la preocupació per altres coses. Ens hem de preocupar i
mirar més enllà dels nostres límits per anar construint alternatives,
establir compromisos del trajecte que podem fer cap el futur, com ser
lliures de la por i també fer resistència, amb rigor, de què sabem, de
com ha de ser una educació lliure i compartida basada en la democràcia.
[i] El concepte “performativitat” fa referència a la capacitat d’algunes expressions de convertir-se en accions i transformar la realitat o l’entorn.
[ii] Apple, M.W. (202). Educar “como Dios manda”: mercados, niveles, religión y desigualdad. Barcelona: Paidós.
Encara que en aquesta aliança existeixen clares tensions i conflictes, el seu objectiu comú és crear les condicions educatives que consideren necessàries per augmentar la competitivitat, els guanys i la disciplina, i així fem tornar a un passat romàntic basat en una imatge idealitzada de l’escola, la família i la llar.I no podem pensar que això passa només a països tan llunyans com els EUA, Brasil… encara que siguin molt potents i amb molta influència. Si comencem a mirar al nostre voltant, podem veure com creixen aquestes actituds neofeixistes que pensàvem que estaven derrotats per la democràcia (Hongria, Holanda, Finlàndia, Àustria i molts parlamentaris a països europeus i nous partits neofeixistes).
Fa temps que alguns d’aquests moviments neo defensen una cultura comuna amb un menyspreu de la diversitat, tornar a una disciplina fèrria que doni valors socials –els seus–, defensar les proves estandarditzades i tornar a una recentralització amb un govern fort governat pels seus partits dogmàtics, que entre altres coses utilitzen el retrovisor de la història. Ens sona?
[i] El concepte “performativitat” fa referència a la capacitat d’algunes expressions de convertir-se en accions i transformar la realitat o l’entorn.
[ii] Apple, M.W. (202). Educar “como Dios manda”: mercados, niveles, religión y desigualdad. Barcelona: Paidós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada