Superada la idea de nadius digitals i analògics, ara el discurs ve de
les tecnologies emergents o la Gutemberg tecnològica: robòtica, la nano
tecnologia, apps, la realitat virtual, la impressió 3D, les monedes
virtuals, la intel·ligència artificial, xarxes socials o la biologia
avançada i no sé quantes coses més. Ja no és introduir tauletes u
ordinadors, pissarres digitals o el debat dels telèfons mòbils a les
escoles, ara va més enllà. És alguna cosa que no sabem molt bé com serà.
Però que alguns apocalíptics tecnològics, els pessimistes educatius,
que ho troben tot obsolet, ens pregonen i, a la vegada, ens
desconcerten, de com seran les aules, les escoles i el professorat del
futur?
I davant de tot això, els educadors ens trobem entre ser apocalíptics
o integrats. Entre el pessimisme i l’optimisme. Entre llums i ombres. I
a més, amb el desembarcament constant d’empreses, altres institucions i
editorials interessades a introduir la seva tecnologia. Les seves
intencions poden ser legítimes, però no tenen els mateixos objectius que
l’educació, encara que s’amaguin parlant de desenvolupar competències
digitals. Actualment hi ha a Catalunya 610 empreses dedicades a les
tecnologies educatives (infraestructures, equipament, serveis de
consultoria, relatives als continguts i recursos per l‘aprenentatge,
software, plataformes, etc.) i que, actualment, representen l’1,03% del
PIB de Catalunya i va en augment amb el tractament de dades,
aprenentatge en videojocs, material…
I no podem mistificar la tecnologia tal com està passant amb la
innovació. Hem d’evitar que alguns agents amb l’única finalitat
econòmica s’apropien de l’educació amb el seu discurs que la tecnologia
s’ha d’estendre, ja que les necessitats del mercat ho necessiten. Que la
tecnologia no ens porti, sense ser conscients, a un model de societat
neoliberal, on l’important és adaptar-se a les demandes i ofertes del
context del mercat i que aquesta flexibilitat necessita constantment
noves habilitats que subministra la tecnologia.
És clar que l’hem d’introduir a les aules i les escoles però sempre
que sigui per educar, per no segregar (atenció encara a la bretxa
digital), per desenvolupar més l’autonomia, col·laborar, compartir i per
utilitzar-la per motivar per aprendre i descobrir críticament el món.
És cert que sempre l’educació ha estat preocupada per què ensenyem i com
ho fem. I la tecnologia afegeix l’on. I això és bo en mans del
professorat. El repte serà passar de l’entreteniment en la utilització
de les eines tecnològiques a artefactes d’aprenentatge i coneixement,
que donin l’oportunitat d’aprendre millor.
I algun apocalíptic educatiu (cada vegada n’hi ha més) ens diuen que
és possible que, en un futur proper, algun robot substitueixi al docent.
Que el paper del professorat està condemnat, i que la tasca docent està
obsoleta. Es confon introduir artefactes instrumentals amb aplicació
educativa de les tecnologies. No ho crec, però si algun docent es mereix
ser substituït per un robot per la seva forma d’ensenyar, no hi estaré
en contra. Però no serà el cas en el conjunt del magisteri. Una altra
cosa és com apliquem aquestes tecnologies en benefici de l’aprenentatge
de l’època actual i futura.
Segurament no tenim més remei que anar introduint els artefactes que,
de forma vertiginosa, es van creant però amb cura de quin és el seu
objectiu. Els artefactes digitals són un recurs, com tants que hem
tingut en l’ensenyament, però sense oblidar l’educació com a eina per
formar éssers humans i ciutadans.
El contingut i les formes canviaran constantment, les estructures
socials, la realitat, el context i la moral també. I la tecnologia pot
fer canviar comportaments, ja que introdueix de forma quotidiana noves
relacions amb el món i a la vida personal. Però sempre ha de quedar a
l’educació la importància de la infància, el que alguns poetes parlen de
l’estètica, de la bellesa que si l’apliquem a l’educació seria
l’estètica de la pedagogia. Deixarem l’educació en mans de les màquines
com diuen alguns apocalíptics? De la seva estètica instrumental i
insensible? O, al contrari, les farem servir per augmentar el saber,
comprendre i orientar-nos cap el futur i facilitar la comunicació per
augmentar l’experiència del coneixement? Necessitem competències
digitals com a eines d’aprenentatge, d’acord, però molt més competències
simbòliques com desenvolupar el pensament, la crítica, autonomia, la
construcció del saber, donant sentit al món que ens envolta…
Crec que sempre hi haurà professorat a les aules, una altra cosa és
que s’ha de tenir una formació tecnològica per fugir del desconcert i la
incertesa. Però la finalitat és l’educació. És veritat que el
professorat va canviant. Tenim molta informació i és possible que sigui
millor adquirir-la per altres mitjans que la paraula o el llibre. Però
el professorat ha de continuar sent protagonista del canvi. I que la
seva funció, amb noves eines, afegeixi més orientació, més avaluar el
seu sentit i experimentar el més adequat a les necessitats de l’alumnat.
En fi, la tecnologia i l’analogia continuaran canviant el món
educatiu i són complementàries. Però la tecnologia ha d’estar al servei
d’un projecte educatiu d’innovació i canvi de l’ensenyament i no al
revés. Relativitzem els discursos dels apocalíptics tecnològics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada