Sembla que si una escola o institut no és “innovadora”, no pertany a
un col·lectiu o a una xarxa que té la paraula innovació, no té prestigi o
és “tradicional”. I ja se sap que quan una cosa, en educació, es posa
de moda apareixen moltes conseqüències: venedors d’innovació que
utilitzen processos mediàtics, filantropia empresarial (recordem que
l’educació és un gran negoci), oportunistes que volen visibilitat més
econòmica o mediàtica que educativa, debats en xarxes i mitjans de
comunicació, manifestos, seminaris dubtosos de la seva fita, xarxes de
desenvolupament de talent, etc. La pregunta que ens podem fer és: moltes
d’aquestes propostes són veritables innovacions? Quantes estan
comprovades que són veritables canvis educatius de millora de
l’ensenyament-aprenentatge o són veritables canvis cosmètics del que
s’ha fet sempre? Quines evidències les sostenen?
I aquestes preguntes són conseqüència del fet que es parli tant
d’innovació i ha portat a una nova tendència, que és analitzar
críticament si moltes d’aquestes innovacions produeixen un canvi o són
processos de màrqueting per augmentar un públic més captiu, donar feina a
alguns
venedors o tenir un major ressò en les xarxes.
I comença una modesta crítica a algunes metodologies aplicades a
l’educació com el PNL, les intel·ligències múltiples, els estils
d’aprenentatge, hemisferis cerebrals, l’aula inversa (deures per casa?),
la
gamificació (distreure o aprendre?), aspectes cerebrals
d’estimulació, algunes metodologies, etc. Estan avalades per la recerca i
l’experiència educativa? Es pot parlar d’innovació quan el que es fa és
adaptar les pràctiques educatives a processos tecnològics molt nous que
sembla que siguin la panacea de la innovació? És cert que el debat
sobre la tecnologia passa de com passar d’una eina de comunicació i
distracció a eines d’oportunitats d’aprenentatge, dels saber què i com
ensenyar a saber on, i no tant d’aplicar-les com sempre amb un mateix
model d’ensenyament repetitiu, instructiu i memorístic. No tota
tecnologia és i porta innovació educativa.
I no vull negar que hem d’innovar constantment i que s’està avançant
molt. També s’ha de revisar el treball del professorat (metodologia,
relacions-comunicació, organització, espais, aules, virtualitat, temps,
etc), i considerar el centre com a unitat de canvi. Però la innovació
de tot això s’ha d’entendre com el que ha de ser en cada context i no
com el que a vegades venen com eines, per a tothom, més modernes per
educar als fills i les filles. Una innovació ha de provocar un canvi,
però no tot canvi és una innovació i tampoc la resolució puntual de
problemes educatius que són els que alguns pensen que preocupen a la
comunitat i al seu interès personal. La innovació educativa ha de mirar
més enllà de les fronteres que limiten les aules.
I no tot ha de ser nou, la innovació educativa sempre ha emprat, en
la majoria de les ocasions, una recombinació d’elements ja existents
enllaçats d’una forma nova, la qual cosa mostra que el coneixement del
passat, de la trajectòria seguida per altres professors i professores,
és una altra de les principals qüestions per posar en pràctica qualsevol
innovació. És cert que hem de canviar el professorat i el context on
treballa, però no a costa de tot i d’eliminar-ho tot. A vegades es ven
com una cosa nova i és més del mateix, però amb una altra cara o imatge.
I una de les fites més importants d’aquell canvi és canviar l’ADN
inoculat a l’educació com la linealitat, la perspectiva industrial i la
cultura de la il·lustració (homogeneïtat, no context específic o tot
val per a tothom, individualisme, competitivitat, desenvolupar el talent
per ser alguna cosa a la vida, preparació per a la feina, etc.) No és
suficient canviar pràctiques educatives amb un maquillatge: estratègies,
estructures, processos i sistemes, si no es canvia el pensament i
actitud del que les produeix i practica, i és amb una mirada més enllà
d’estratègies metodològiques que alguns ho confonen com a mètodes
d’ensenyament. Seria ingenu pensar que innovar en educació és canviar
eines i programes curriculars sense preguntar-se per què aquest canvi,
què s’ha fet que funciona i que provocarà.
Crec que tota la comunitat educativa s’ha de plantejar en què
consisteix tot aquest batibull que avui dia engloba la innovació en
educació, que no és suficient criticar l’educació anomenada
“tradicional” sinó eliminar males pràctiques i cercar bones pràctiques
educatives que ajudin a aprendre millor, preparar ciutadans lliures i no
treballadors productius o emprenedors
amb talent eficients i
competitius. La innovació ha de permetre resoldre problemes més
significatius i rellevants que les estratègies metodològiques
relacionades amb la transformació educativa amb equitat. I algunes
pràctiques ja les coneixem fa temps i no cal canviar-les, altres sí. I
no podem posar el llistó molt alt on moltes escoles, sobretot públiques,
no puguin arribar. I vigilar no creure’s que el que diuen alguns és
ciència comprovada. Parafrasejant la dita popular hem de vigilar no anar amb certesa, amb la innovació educativa, pel camí equivocat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada