dimecres, 4 de març del 2015

Pare nostre que estàs al currículum… i al BOE

L'ensenyament de Religió ha aconseguit que molta, però molta gent, hagi abandonat la religió. I no només la religió, també la dimensió espiritual que podria ser un benefici per a cadascú de de nosaltres. En definitiva, tot el contrari del que pretenien.


 
 
Ens resistíem a escriure sobre el currículum de religió publicat aquest proppassat mes al BOE. I això que en teníem ganes! Però s’han publicat ja tants articles sobre la temàtica i tan encertats que no calia insistir en el despropòsit que significa introduir l’estudi de la religió catòlica a les escoles, a totes les escoles. No hi ha una escola concertada? No hi ha una escola concertada religiosa? Doncs qui vulgui educar als seus fills dins de la fe catòlica tenia ja dues opcions: aquest tipus d’escola i el servei de catequesi de la seva parròquia.
És evident que l’església catòlica és una institució jeràrquica i paquidèrmica, és mou massa lentament, triga anys i panys a incorporar a la seva pràctica quotidiana la nova línia que intenta introduir el nou vaticà. I quan es va fer una reforma de la llei d’educació (LOMCE) l’entranyable monsenyor Rouco Varela i la seva junta de portaveus, imposàvem el seu criteri als governs. Amb aquest equip d’entusiastes de majoria única, propietats de la veritat única, la religió catòlica s’havia d’imposar sí o sí.
Tots els papes i bisbes s’han lamentat, sempre, del generalitzat abandó de la religió als països occidentals, no només de la catòlica, assenyalant que el centre del cristianisme s’està allunyant de la fe. I creuen que Occident s’ha anat avorrint de la seva pròpia història i cultura. És obvi que la informació, a l’estèsia, tampoc no flueix àgilment d’abaix a dalt, ja que en cas contrari l’experiència del ranci catolicisme espanyol hauria pogut servir a les altes esferes vaticanes per saber què és el que no cal fer. De cap de les maneres. Per exemple, és un error convertir la religió en una assignatura, i encara més en una assignatura avaluable. Els que la vam cursar, juntament amb la increïble Formación del Espíritu Nacional, en podríem donar carretades d’arguments.
Des de l’acabament de la Guerra Civil fins a la transició van passar diverses generacions amb molta religió, amb creus a les parets envoltats de dictadors i assassins, amb rosaris interminables, amb “visites al senyor”, amb cants religiosos, amb la necessitat de fer apostasia per casar-se pel civil… I el que cadascú de vosaltres vulgui afegir de la seva pròpia experiència personal. I què han aconseguit? Que molta, però molta gent, hagi abandonat la religió. I no només la religió, també la dimensió espiritual que podria ser un benefici per a cadascú de nosaltres. En definitiva, tot el contrari del que pretenien. I això és el que tornarà a passar.
La cúpula de l’Església s’equivoca. No aprenen del passat. Durant molts anys, la religió era obligatòria a tot arreu. Recordem la religió com quelcom omnipresent, a la societat i a les aules, condicionant la nostra manera de viure.
Diuen que es tracta d’una assignatura optativa, però el fet de que sigui avaluable la converteix en un problema. Ara tindrem nois i noies educats com a creacionistes, que pensaran que no poden arribar a ser feliços per sí mateixos, que hi ha una força superior que tot ho condiciona i determina, que han heretat el pecat (?), que hauran de pregar a classe per demanar que algú faci allò que per a ells és impossible… I estem a l’any 2015, en un segle que produirà més canvis que tots els anteriors junts. De què servirà aquesta assignatura: segurament serà la vacuna que farà més gent atea en els propers anys (com ho va ser també en la nostra època: seixanta/setanta del segle passat).
I finalment hem caigut en la temptació i ens trobem escrivint l’article que no volíem escriure. Però no és la nostra intenció extreure continguts del currículum, o fer una valoració sobre tantes barbaritats de caire acientífic com presenta, sinó aportar un gra de sorra a la reflexió sobre les conseqüències d’aplicar aquest currículum-catequesis. La nostra hipòtesi és òbvia, oi?, gràcies a aquest gir cap al passat, a aquest moviment de l’església oficial per intentar assegurar la seva influència i el seu poder econòmic a les nostres latituds, d’aquí uns anys hi hauran menys catòlics a les esglésies, menys gent intentant explorar la seva dimensió espiritual, més i més allunyats d’una jerarquia convertida en nomenclatura, i la majoria oblidarà tots aquests conceptes absurds i és penedirà del temps invertit per aprendre aquestes barbaritats.
Poca gent creurà que la llibertat i la felicitat radica en un Déu personal. I qui encara conservi una mica de fe la derivarà cap a una religió més alliberadora, més social i més dedicada a la humanitat. Hem trigat segles en col·locar la religió allà on li pertoca, en l’esfera del que és privat; i un cop més, gent interessada, la vol col·locar regnant sobre la nostra llibertat i sobre la nostra voluntat.

Traducción als castellano

 Nos resistíamos a escribir sobre el currículum de religión publicado este pasado mes al BOE. Y esto que  teníamos ganas! Pero se han publicado ya tantos artículos sobre la temática y tan acertados que no había que insistir en el despropósito que significa introducir el estudio de la religión católica a las escuelas, en todas las escuelas. ¿No hay una escuela concertada? ¿No hay una escuela concertada religiosa? Pues quien quiera educar a sus hijos dentro de la fe católica tenía ya dos opciones: este tipo de escuela y el servicio de catequesis de su parroquia.
Es evidente que la iglesia católica es una institución jerárquica y paquidérmica, se mueve demasiado lentamente, tarda años  ne  incorporar a su práctica cotidiana la nueva línea que intenta introducir el nuevo vaticano. Y cuando se hizo una reforma de la ley de educación (LOMCE) el entrañable monseñor Rouco Varela y su junta de portavoces, imponía su criterio a los gobiernos. Con este equipo de entusiastas de mayoría única, propietarios de la verdad única, la religión católica se tenía que imponer sí o sí.
Todos los papas y obispos se han lamentado, siempre, del generalizado abandono de la religión a los países occidentales, no sólo de la católica, señalando que el centro del cristianismo se está alejando de la fe. Y creen que Occidente se ha ido aburriendo de su propia historia y cultura. Es obvio que la información, a la iglesia, tampoco fluye ágil de abajo arriba, puesto que en caso contrario la experiencia del rancio catolicismo español habría podido servir a las altas esferas vaticanas para saber qué es el que no hay que hacer. De ninguna de las maneras. Por ejemplo, es un error convertir la religión en una asignatura, y todavía más en una asignatura evaluable. Los que la cursamos, junto con la increíble Formación del Espíritu Nacional,  podríamos dar carretadas de argumentos.
Desde el acabamiento de la Guerra Civil hasta la transición pasaron varias generaciones con mucha religión, con cruces a las paredes rodeados de dictadores y asesinos, con rosarios interminables, con “visitas al señor”, con cantos religiosos, con la necesidad de hacer apostasía para casarse por el civil… Y el que cada cual  quiera añadir de su propia experiencia personal. ¿Y que han conseguido? Que mucha, pero mucha gente, haya abandonado la religión. Y no sólo la religión, también la dimensión espiritual que podría ser un beneficio para cada cual de nosotros. En definitiva, todo el contrario del que pretendían. Y esto es el que volverá a pasar.
La cúpula de la Iglesia se equivoca. No aprenden del pasado. Durante muchos años, la religión era obligatoria en todas partes. Recordamos la religión como algo omnipresente, a la sociedad y en las aulas, condicionando nuestra manera de vivir.
Dicen que se trata de una asignatura optativa, pero el hecho de que sea evaluable la convierte en un problema. Ahora tendremos chicos y chicas educados como creacionistas, que pensarán que no pueden llegar a ser felices por sí mismos, que hay una fuerza superior que todo lo condiciona y determina, que han heredado el pecado (?), que tendrán que rogar a clase para pedir que alguien haga aquello que para ellos es imposible… Y estamos al año 2015, en un siglo que producirá más cambios que todos los anteriores juntos. De que servirá esta asignatura: seguramente será la vacuna que hará más gente atea en los próximos años (como lo fue también en nuestra época: sesenta/setenta del siglo pasado).
Y finalmente hemos caído en la tentación y nos encontramos escribiendo el artículo que no queríamos escribir. Pero no es nuestra intención extraer contenidos del currículum, o hacer una valoración sobre tantas barbaridades de cariz acientíficas cómo presenta, sino aportar un grano de arena a la reflexión sobre las consecuencias de aplicar este currículum-catequesis. Nuestra hipótesis es obvia, gracias a este giro hacia el pasado, a este movimiento de la iglesia oficial para intentar asegurar su influencia y su poder económico a nuestras latitudes, de aquí unos años  habrán menos católicos en las iglesias, menos gente intentando explorar su dimensión espiritual, más y más alejados de una jerarquía convertida en nomenclatura, y la mayoría olvidará todos estos conceptos absurdos y se arrepentirá del tiempo invertido para aprender estas barbaridades.
Poca gente creerá que la libertad y la felicidad radica en un Dios personal. Y quien todavía conserve un poco de fe la derivará hacia una religión más liberadora, más social y más dedicada a la humanidad. Hemos tardado siglos al colocar la religión allá donde le corresponde, en la esfera de lo que es privado; y un golpe más, gente interesada, la quiere colocar reinando sobre nuestra libertad y sobre nuestra voluntad.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada