Paulo Freire com a persona, en el centenari del seu naixement
Aquest 19 de setembre fa 100 anys que va néixer Paulo Freire. M’ha cridat l’atenció que hi ha hagut pocs records sobre aquesta efemèride, tal com es mereix Paulo Freire.
Ja ho reclamava en un article publicat en el Diari de l’Educació el 8 de febrer de 2021, en el qual deia que el 2021 hauria de ser, a l’educació, l’any de Paulo Freire. El 18 de maig, en el mateix diari, es publica un altre article i res més que jo sàpiga.
Deixant de banda l’estranyesa de les poques al·lusions a aquesta proposta, en aquest curt article (a diferència de l’anterior sobre les aportacions de Freire a l’educació, és a dir, com a educador i pedagog) m’agradaria fer una petita glossa sobre Freire com a persona en homenatge als 100 anys del seu naixement sense caure en una mitificació que aniria en contra del pensament freirià.
Freire va ser admirat, idealitzat i criticat com tot ésser humà que es dedica a opinar, pensar i escriure. I també, de vegades, interpretat de forma molt discrecional. Però això forma part del procés de la vida quan un transita durant molt de temps, i Freire acceptava les crítiques sense entrar en les discrepàncies. I cert és que algunes de les seves aportacions tenien pensadors precedents com és usual en la majoria de les persones que corren riscos dient el que pensen. Manllevar idees i comunicar-les de manera diferent, matisar-les, ampliar-les o fer-les arribar a uns altres pot ser criticat o acceptat com una profunditat de les mirades. Aquí sí que depèn qui llegeix i quins valors defensa. Però a favor o en contra, Freire és un referent insubstituïble a l’educació de l’ésser humà.
Encara que avui dia les polítiques brasileres intenten ocultar les seves aportacions per dogmàtiques, no és certa l’acusació. I la paradoxa a Brasil és que alguns crítics, al llarg la seva vida, l’acusaven de populista. Una lectura detinguda de Freire permet veure que nega tot dogmatisme, així com el sectarisme en les idees i pràctiques. Quelcom diferent és el compromís i la coherència entre el que un pensa i la seva pràctica, i que porta a accions concretes políticament. Però aquesta negació dogmàtica no li impedeix lluitar pel canvi revolucionari. Freire sí que era un ésser humà revolucionari i rebel i, per tant, un utòpic. Un revolucionari amb connotacions religioses o espirituals que reconeix la pluralitat, la inclusió, la democràcia, l’autonomia i la lluita contra les diferències com a part intrínseca de la humanitat. Aspectes que continuem lluitant.
Però també un ésser que dubta, que s’equivoca, que va córrer molts riscos i que intenta crear pensant en els altres. I en la lectura dels seus textos i discursos apareix la llibertat com a fi i dona importància a la relació entre els humans com a procés dialògic, com una de les característiques importants. Freire va ser un home lliure, d’aquí el seu exili i la seva tristesa d’abandonar la seva terra durant molts anys.
Freire compleix, al llarg de la seva vida, el que predica, el no deixar d’estimar i no deixar de ser lliure en les idees i en les pràctiques. L’anhel de la lluita per la llibertat i emancipació dels oprimits el converteix en un home feliç.
100 anys després del seu naixement, l’exemple i la lectura de Freire ens ajuda a ser millors com a humans. Les seves propostes i pensaments ens fan reflexionar sobre quina educació i societat tenim i com millorar-la, sobretot per tots aquells que encara pateixen les ignomínies del poder, les pobreses endèmiques o la inexistència com a persones. I per tot això ja val la pena recordar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada