Google+ Badge

diumenge, 15 d’octubre de 2017

La culpa de tot plegat és de les escoles?

No es pot confondre cultura amb adoctrinament. La majoria del professorat, durant mols anys, ha treballat les dues llengües, ha desenvolupat valors de democràcia i solidaritat, cultura pròpia i propera

 
 
S’ha escrit i parlat molt sobre la indignació, la incredulitat o la vergonya del que està passant. Però en aquest article voldria referir-me a les declaracions de periodistes, tertulians i polítics que diuen que la culpa de tot això que està passant a Catalunya és del professorat (i també d’algun mitjà de comunicació). Acusen que s’ha dedicat durant molts anys a enaltir el patriotisme i al professorat que és de partits independentistes. Abans un ministre nefast ja va dir “el nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans”. I ho diuen i es queden tranquils. Ja sabem que tot això de la postveritat, moure els sentiments i les mentides, noves o històriques, és el pa de cada dia. Però arriba un moment que hem de reivindicar que una falsedat, falòrnia, falsia i, sobre tot, trola, encara que és repeteixi com un eco maligne, sempre és una trola. I això és el que són aquests comentaris.
Suposo que ho deuen dir per la llengua catalana a les escoles, la planificació i immersió lingüística, després de molts anys de foscor, i la seva repercussió en els factors polítics i socials, que comença el 1983 i ha sofert diverses modificacions. La immersió sempre ha estat polèmica, sigui pels detractors o pels que diuen que és insuficient. La trola és que vénen a dir que a les escoles no es parla de la realitat espanyola, ja que el professorat és d’esquerres i independentista i l’alumnat únicament parla el català. I això ha provocat el que ha provocat, diuen. La culpa es de l’educació! Quina novetat!
Si analitzem els resultats de les proves de competència de Sisè de Primària els darrers anys, es veu que un 37,2% dels alumnes tenen un nivell mitjà-alt de català (alt, un 24,6%); mentre que en castellà, un 38% mitjà-alt i un 25,5%, alt. I si preguntem al professorat ens poden dir que es parla català entre alumnat i professorat i sembla que hi ha una tendència a parlar el catanyol entre ells ja sigui al pati, jugant o al carrer. Però això no vol dir que no s’acabin dominant les dues llengües (o més, que seria ideal). I que, venint d’on venint, hem avançat molt.
I la vida social? No són conscients els que culpabilitzen al professorat que la seva vida social està impregnada de llengua castellana i cultura espanyola, ja que veuen molt canals en castellà, juguen a la consola en castellà i molts es comuniquen en castellà per correus, WhatsApp, etc. Troben, moltes vegades, més útil el castellà. Només s’ha d’anar pel carrer o en mitjans de transport per veure la utilització de les llengües.
I és cert que hi ha hagut denúncies d’un partit polític de dretes i d’una societat coneguda pel seu tarannà crític amb qüestions catalanes que assumeix la lluita com una patologia lingüística, on acusa d’un cert “adoctrinament” dels llibres de text basats en un informe anònim (“Adoctrinament ideològic partidista en els llibres de text de Catalunya”). No han mirat llibres que tenen a escoles de fora de Catalunya, on es troben veritables barbaritats i tergiversacions de la història o dels personatges que van ser incòmodes al règim anterior o parlen molt bé de certes polítiques del partit popular. Sempre hi ha hagut història inventada. I no dic que hi hagi errors en molts llibres, tant catalans com castellans. I tampoc no saben que moltes escoles ja no fan servir llibres des de fa temps i que aquesta és la tendència, però no per a l’adoctrinament, sinó per millorar la metodologia de treball a les aules.
El professorat, més bé o més malament, ha anat fent la seva feina, tant els que van néixer amb llengua catalana com els que ho van fer en llengua castellana. Però ha imperat el respecte a totes les llengües i les cultures; i més, a la castellana (no al castellanisme, com en d’altres indrets), que en estar tan a prop, és impossible no tenir-lo interioritzat en moltes pautes culturals. I benvingut sigui, tot allò que és cultura que amplia el coneixement i el patrimoni personal i social.
No es pot confondre cultura amb adoctrinament. La majoria del professorat, durant mols anys, ha treballat les dues llengües, ha desenvolupat valors de democràcia i solidaritat, cultura pròpia i propera, i no es mereix, una vegada més, que diguin que té la culpa del que està passant. Com diria Edgar Morin, estan cecs del coneixement, no poden veure més enllà dels seus límits.

dimarts, 19 de setembre de 2017



a. L'educació que volem es fonamenta en el principi bàsic del dret a l'educació des del naixement i al llarg de tota la vida, així com en els principis d'igualtat, laïcitat, diversitat, inclusió, sostenibilitat, autonomia, convivència, participació democràtica, solidaritat, antiautoritarisme, coeducació. Amb un aprenentatge cooperatiu que sigui participatiu, col·laboratiu i mai competitiu, implicant en la seva consecució a tota la comunitat.
b. Les finalitats de l'educació que volem prioritzen la formació intel·lectual per comprendre el món en què vivim i participar en la seva millora; la formació per a una ciutadania responsable, crítica, solidària i democràtica en un món pluricultural; el desenvolupament emocional i la recerca del benestar personal i col·lectiu de la comunitat de la qual forma part; l'eliminació del sistema patriarcal i el foment del respecte de les múltiples identitats sexuals; la formació per al coneixement, respecte i implicació en la defensa del medi natural del qual depenem; el desenvolupament de la creativitat i de l'estètica i el respecte profund a les necessitats, els ritmes i la intimitat de les persones que implica la individualitat de cada nena i nen i l'oferiment d'una resposta educativa ajustada i alhora integral.
Universalitat del dret a l'educació en termes d'igualtat i, per tant, de gratuïtat. L'educació pública és l'única que pot garantir que el dret a l'educació sigui una realitat assegurant la cohesió social:
a. Oferta suficient d'escolarització pública i gratuïta de 0 a 18 anys que garanteixi que tot alumne i alumna disposi d'una plaça assegurada en el sistema públic, de titularitat i gestió pública.
b. Supressió progressiva del finançament públic dels centres privats concertats. Xarxa única de centres de titularitat i gestió pública que, progressivament, i de manera voluntària i negociada, integri els centres privats concertats. Mentrestant, ni un sol concert més per l'educació privada i supressió immediata de finançament a centres que practiquin qualsevol tipus de discriminació o no assegurin la gratuïtat.
c. Auditoria de l'escola privada i pública. Establir més grans controls socials i democràtics en els centres educatius i en els processos d'escolarització i exigir més transparència en el funcionament dels centres.
Afavorir l'escolarització primerenca, universalitzant una oferta gratuïta de qualitat, donant a l'educació infantil i primària la importància que mereixen com a pilars bàsics de tot el procés educatiu i assegurant una educació comprensiva d'atenció personalitzada en tots els nivells.
a. L'educació Infantil: Una xarxa pública de centres educatius (no assistencials), de titularitat i gestió pública, que cobreixi totes les necessitats d'escolarització de la població infantil (de 0 a 6 anys) reincorporant el primer cicle de l'educació infantil a les legislacions generals del sistema educatiu i abordant la unitat d'escolarització dels nens i les nenes de 0-2 i 3-5 de manera conjunta.
b. Rebaixar la ràtio d'alumnat per grup fins a arribar als valors recomanats internacionalment i respondre adequadament a les diferents necessitats de l'alumnat.
c. Ampliar la dotació de personal docent i d'altres professionals de l'àmbit educatiu per reduir el nombre d'escolars per grup i per docent.
d. Proporcionar serveis i recursos suficients perquè tot l'alumnat rebi els suports necessaris i progressar d'acord al seu ritme de maduració i aprenentatge al llarg de l'ensenyament bàsic.
e. Evitar la classificació i selecció primerenca de l'alumnat i garantir una educació integral, comú i d'igual valor per a l'alumnat. En l'etapa d'educació obligatòria serà única la titulació al final de l'etapa, sense perjudici de contemplar l'opcionalitat gradual en funció de motivacions, que no impliquin agrupacions de grup-classe homogènies.
f. Establir mesures de protecció i promoció social, així com organitzatives i curriculars en l'àmbit escolar contra l'absentisme escolar.
g. Només en condicions molt excepcionals es recorrerà a la repetició de curs en l'ensenyament obligatori. Abans d'arribar a la repetició proporcionar mesures de suport i de reforç educatiu als que mostrin necessitats específiques d'aprenentatge.
h. Crear les necessàries passarel·les per aconseguir que els i les joves puguin incorporar-se a accions formatives per assolir la certificació de l'educació secundària obligatòria i l'accés a qualsevol tipus estudi de forma accessible.
a. Formació Professional: Xarxa pública de centres integrats de FP amb una oferta pública de cicles formatius adequada i suficient, que promogui també perfils professionals lligats especialment al benestar social i la sostenibilitat ambiental i no només a l'interès immediat empresarial.
b. Educació Persones Adultes: Estendre la xarxa pública, dependent d'Educació i no de Benestar Social, proveïda del personal docent qualificat necessari per cobrir les demandes existents.
Considerar la diferència un valor, assignant els recursos necessaris a qui ho necessiti.
a. Gratuïtat en l'accés a l'educació: La gratuïtat de l'ensenyament bàsic inclourà la dotació als centres públics de llibres, recursos, suports tecnològics i materials didàctics que utilitzi l'alumnat i el professorat, així com la utilització del transport escolar. També inclourà les ajudes, si s'escau, dels serveis de menjador, desplaçaments i residència, al costat de beques salari per a l'alumnat que ho necessiti i evitar que els fills o filles hagin de deixar els estudis per contribuir als ingressos de la família. Gratuïtat en l'accés a l'educació postobligatòria no universitària. Dotar de beques suficients per a l'accés a estudis universitaris de tota la població i reduir les seves taxes de forma immediata. Tendir a la gratuïtat total de l'educació pública, des de la primera infància fins a la universitat.
b. Organització del centre i del currículum des de la inclusió: docències compartides a la mateixa aula, flexibilitat de grups, professorat i altres professionals que s'ajustin a les necessitats ... No segregar l'alumnat per capacitats, sexes, diversitat cultural, social ... formar el professorat per a aquestes funcions i reconèixer-li el exercici que suposa realitzar-les.
c. El caràcter plurinacional de l'Estat espanyol ha de reconèixer les peculiaritats de cada comunitat autònoma, amb aspectes comuns i diferents i amb les seves pròpies lleis d'educació contemplades dins el marc legal definit per les lleis d'àmbit estatal.
d. Pla de mesures per afavorir l'èxit escolar de tot l'alumnat en l'educació obligatòria, concretant actuacions de suport als que presenten dificultats d'aprenentatge des del moment en què es detecten. Increment de la dotació de recursos a zones i centres amb major escolarització d'alumnat amb dificultats i / o en desavantatge social.
e. Contextos educatius: polítiques socials actives, inversió social en experiències educatives no formals que evitin la desigualtat, amb polítiques laborals i en el sistema educatiu que afavoreixin la conciliació de la vida familiar i laboral i la formació integral de les persones al llarg de la seva vida.
a. Laic: El caràcter laic ha de respectar-se en el conjunt del sistema educatiu, que respecti la llibertat de consciència, eduqui sense dogmes i elimini tota forma d'adoctrinament del currículum escolar. En conseqüència, la religió, en les seves formes confessionals, i els seus actes i símbols han de sortir del currículum i de l'àmbit escolar. Per a això es derogarà el concordat amb el Vaticà i s'eliminaran els acords amb les diferents confessions que permeten la presència de l'adoctrinament religiós a les aules.
b. Per a la vida: Currículum que reuneixi i integri el coneixement de les ciències i de les seves aplicacions tecnològiques, les humanitats, les ciències socials, les arts, els sabers populars i els que componen la vida quotidiana, de manera que serveixi a la cura de les persones , de la naturalesa i de la vida comunitària ... i que faciliti la deliberació de problemes controvertits i ajudi a comprendre el context en què es viu per construir una ciutadania informada i crítica.
c. Pluricultural: L'especial respecte de la diversitat cultural i d'idiomes de les diferents comunitats autònomes fa necessària el reconeixement de la seva autonomia curricular fixada per als diferents àmbits: estatal, autonòmic i de centre. Així com configurar els currículums des d'un enfocament intercultural i inclusiu, potenciant també el reconeixement de les llengües i la cultura de l'alumnat provinent de famílies emigrants i de minories en els centres escolars. Considerar el currículum des d'una perspectiva de gènere, ecològica i garant de la diversitat sexual.
d. Integral: El disseny del currículum i el seu desenvolupament no es formularà en termes de llistats de continguts "mínims" amb un atapeït compendi de competències, sinó de forma global, integrada i complexa en termes de resolució de problemes, situacions socials, ambientals i ètiques rellevants . Concedint suficient rellevància al llenguatge musical, el moviment corporal i l'expressió artística. Substituint la compartimentació actual del coneixement per una proposta integral, flexible i interdisciplinari (o globalitzada) consensuada per la comunitat educativa i partint de les necessitats i interessos de l'alumnat, que utilitzi metodologies actives i participatives centrades en l'alumnat, incorporant el coneixement que els alumnes i alumnes construeixen col·lectivament i respecti els diferents ritmes d'aprenentatge.
e. Adaptat al context: El currículum bàsic contindrà els àmbits o àrees de coneixement propis de cada etapa educativa, amb un ampli marge per a la seva adaptació i desenvolupament per part de la comunitat educativa.
f. Que potenciï el coneixement obert i compartit: que tingui en compte els nous usos socials de les TIC, l'important paper de les xarxes socials i les comunitats de programari lliure, per promoure la cultura de la col·laboració i el coneixement obert. Qüestionant l'hegemonia del llibre de text i afavorint la creació de bancs de recursos didàctics i digitals i ajudes a la implementació de projectes curriculars i materials alternatius en suports diversos.
g. No competitiu: No es realitzaran proves externes que tinguin com a objectiu l'homogeneïtzació de l'aprenentatge i l'elaboració de rànquings, que condueixin a la jerarquització de centres.
h. Ecològic: Currículum ancorat en el territori, amb activitats lligades a l'entorn proper i continguts lligats a la sostenibilitat, el manteniment de la vida i l'ètica ecosocial. Construir i adaptar els centres educatius reduint la petjada ecològica i evitant malbarataments energètics. Crear espais verds educatius dins dels centres, incloent horts escolars, boscos "comestibles" i zones arbrades no cimentades. Organitzar sistemes de transport sostenible als centres educatius a peu i en bicicleta. Promoure el consum d'aliments ecològics i locals als menjadors escolars.
a. Estatut del professorat acordat amb els sindicats que estableixi el marc de les condicions de treball dels docents, elimini la precarització laboral fixant les obligacions de l'acompliment de tasques que desborden la jornada lectiva i que doni estabilitat docent per conformar equips de treball estables al voltant de projectes educatius de centre. Reduir al mínim imprescindible la interinitat com a sistema de provisió de llocs docents.
b. Formació inicial: que asseguri una sòlida formació pedagògica i pràctica que possibiliti l'atenció diversificada a un alumnat cada vegada més divers amb un equilibri i integració del coneixement de la matèria, el coneixement didàctic específic i els coneixements generals vinculats als processos d'ensenyament-aprenentatge. I tot això en el context d'experiències pràctiques exemplars, on tinguin sentit i funcionalitat dels components disciplinaris de la formació. Una preparació que faciliti la innovació educativa en els centres, que promocioni el treball en equip i que fomenti una actitud positiva i creativa cap a les noves exigències culturals i pedagògiques. Tot això en una formació equivalent amb graus i postgraus que garanteixin un cos únic de professorat. Exigir l'actualització del professorat universitari que imparteix la formació inicial.
c. Selecció professorat: Seleccionar amb més rigor els candidats i candidates
d. La professió docent amb proves rigoroses que incloguin coneixements professionals i una avaluació de la immersió a la pràctica guiada per tutors seleccionats. Reconèixer en les borses de contractació i en les oposicions el temps treballat i valorat positivament com un dels factors fonamentals per a l'accés a la professió docent. Això anirà acompanyat d'actuacions de control que permetin conèixer la seva competència professional docent.
e. Formació permanent: Una part obligatòria i dins l'horari laboral. Desenvolupar institucions com els Centres de professorat o altres fórmules que estabilitzin el desenvolupament professional docent i els programes de perfeccionament. Crear xarxes virtuals i presencials de professorat en les que se serveixin de l'experiència.
f. Carrera docent: Que garanteixi un sistema d'incentius professionals i un model de promoció professional que contribueixi a un compromís eficaç amb la innovació i la millora de l'ensenyament. La seva tasca ha de ser dignificada, però no amb lleis d'autoritat que contribueixen a judicialitzar l'educació.
a. Autonomia dels centres en l'organització interna, pedagògica i d'ús dels recursos per ajustar-se a la demanda, característiques i necessitats del seu alumnat i l'entorn, a través de les competències dels consells escolars, fent que sigui ser el veritable òrgan de govern dels centres, en un marc d'equitat que garanteixi la no discriminació d'uns centres respecte als altres.
b. Autonomia pedagògica del professorat i la direcció per desenvolupar un projecte educatiu consensuat en el si de la comunitat educativa, facilitant la regulació dels aspectes de gestió econòmica que responguin a les seves necessitats i projectes.
c. Llei de participació educativa que contempli una representació equitativa i proporcional de tots els sectors de la comunitat educativa en els Consells escolars de centre, en els municipals i autonòmics, tornant a ser l'òrgan de govern dels centres, que alhora s'obrin a altres agents socials relacionats amb el procés de socialització.
d. Afavorir la cultura participativa des dels 0 anys. Promoció de l'associacionisme i la participació democràtica d'estudiants i AMPAS.
e. Articular mecanismes de participació entre el professorat i famílies a l'aula, amb una comunicació bidireccional, en atenció a l'interès superior de l'alumnat.
f. Direcció representativa i col·legiada, voluntària i renovable, amb una limitació en l'exercici del càrrec, representants de la comunitat educativa. Elegida democràticament per la comunitat educativa del propi centre. Autònoma respecte a l'administració i sotmesa a rendició de comptes davant la comunitat educativa. Enfortir el lideratge pedagògic compartit. Els equips directius gestionaran les decisions preses pels òrgans col·legiats.
g. La comunitat educativa promourà la participació, el debat pedagògic, el treball en equip i la cooperació dins i fora del centre, davant d'un model competitiu. Això exigirà la reforma d'horaris per a l'organització i desenvolupament de reunions de coordinació i la creació d'espais que facilitin i facin possibles aquestes trobades.
h. Integració del context social en la dinàmica educativa: Fomentar la integració de les organitzacions socials dels barris en la vida dels centres i promoure els moviments socials associatius d'AMPAS i estudiants.
i. Obertura de centres fora de l'horari escolar al context social: Programa educatiu per al temps després de l'escola, sense que signifiqui una prolongació de l'escola, sinó una oferta rica en activitats formatives i culturals d'interès.
a. Utilitzar l'avaluació com a instrument necessari per millorar els processos educatius, atenent la singularitat i a les necessitats de cada estudiant.
b. Les avaluacions externes serviran per recollir informació sobre programes i polítiques educatives que proporcionin un coneixement públic sobre el sistema educatiu per a la seva millora. En cap cas es faran avaluacions externes sobre el rendiment de l'alumnat que condueixin a l'estandardització dels coneixements, la competitivitat entre centres i les classificacions.
c. Els centres rebran suport per a la realització d'avaluacions que condueixin a la millora dels seus programes educatius, donant veu a tots els agents de la comunitat educativa en una avaluació democràtica. Així mateix, es fomentarà la cultura de l'autoavaluació individual del professorat i col·lectiva dels equips docents.
d. Els Serveis d'Inspecció Educativa desenvoluparan funcions d'assessorament i suport a la comunitat educativa, tant en la seva tasca diària com en els processos d'autoavaluació.
a. L'educació és un dret fonamental que ha d'estar garantit per un finançament pressupostari garantit i suficient el 7% del PIB.
b. Constitucionalitat del PIB destinat a Educació, quedant recollit com a sòl de la despesa en educació en la Constitució.
c. Fons de Compensació Educativa per a finançar actuacions que assegurin l'equitat a tot el territori en l'exercici del dret a l'educació des de l'Educació Infantil a l'Ensenyament Superior.
d. La gratuïtat de l'ensenyament bàsic inclourà la dotació als centres públics de llibres, recursos i materials didàctics que utilitzi l'alumnat i el professorat i el transport escolar. Així com ajudes, si escau, dels serveis de menjador.

divendres, 15 de setembre de 2017




La nueva filantropía estratégica desembarca en la educación

Francisco Imbernón. Universidad de Barcelona

Publicado en Diario de la Educación 15/9/2017



Actualmente, es importante y necesario analizar la situación de la educación escolar y como  se está introduciendo la iniciativa privada mediante las grandes empresas.  Lo que se ha venido a llamar una filantropía estratégica mediante una responsabilidad social corporativa  o empresarial que se une en la gestión de los recursos humanos en las grandes empresas. Y que se comprueba con el  aumento del presupuesto de esas grandes empresas en ese apartado dentro de la gestión de los recursos humanos. Ello parece evidente en los últimos tiempos y no creo que sea solo por la crisis que han padecido los sectores públicos en España o por la dejadez de la administración educativa con posturas más neoliberales de desconfiar de lo público y evidenciar con sus políticas la validez y rigurosidad de lo privado. Quizá algo tenga todo eso que ver pero hay algo más en ese interés por la educación: el negocio y la legislación tributaria que favorece las inversiones de recursos para este tipo de programas.
Y uno puede pensar que eso solo pasa en nuestro entorno y no es cierto. Pues no. Aunque sea reciente algunas de esas políticas empresariales en educación en nuestro país, es una experiencia largamente conocida en otros países en sectores de ayuda humanitaria, sectores sociales,  impacto ambiental, programas de salud y de reducción de la pobreza, etc.  Desde hace décadas se ha  introducido donde predominan desde hace tiempo políticas neoliberales o neoconservadores en educación, salud, inversión social, etc. y que en muchos de ellos, se han dado cuenta que lo que empezó siendo aplaudido por ser una ayuda a la escasez de recursos o descentralización de éstos,  se está convirtiendo  en otra cosa. Y salta la alarma internacional. Ver La nouvelle philanthropie : (Ré)invente-t-elle un capitalisme solidaire ? de Virginia Seghers de 2009, De Nieuwe Mecenas  de Renée Steenbergenen 2008, Venture Philanthropy in practice de Chris Carnie en 2010 o  el reciente La carga del hombre blanco: El fracaso de la ayuda al desarrollo de William Easterly en 2015.
Si miramos a nuestro alrededor y empezamos a vislumbrar esas políticas de “responsabilidad social corporativa” vemos que lo nuevo en nuestro país es el desembarco en la educación.  Podemos comprobar que la gestión privada ya no se hace ofreciendo becas de estudio, visitas, apoyando programas de mejoramiento de la infraestructura escolar, dando equipos, libros y materiales didácticos, que también aún se hace, sino que empiezan en nuestro contexto a implicarse en las políticas y prácticas de la innovación, de la tecnología, en las estructuras de gestión y organización escolares, en la gestión general de las escuelas y en la formación del profesorado del sector público. Se pasa del  tradicional concepto de caridad, donación, obsequio o regalo, a un discurso de responsabilidad por conseguir resultados, por ayudar a generar conocimiento, a mejorar la educación aportando valor que no se suministra desde lo público. Para estas empresas se trata de actuar de raíz en vez de aliviar carencias y replantearse la manera en cómo desarrollan su negocio, su modo de trabajar y ayudan a nuestro modus vivendi. En esencia, no solo se trata del qué, sino del cómo. Y, ¿por qué este interés educativo actualmente en España? ¿Se presenta de forma sibilina externalizar la educación pública escolar? ¿El sector público educativo ha de ser igual que el sector privado? ¿Aumenta la despreocupación de los responsables públicos en educación dejando en manos del mercado y las grandes empresas la educación de una determinada población infantil y juvenil? Son interrogantes importantes para  ver el rumbo que, en el futuro, puede tomar el sector público de la educación.
Ya sea por los medios de comunicación o por las redes sociales, vemos todos tipos de empresas que se están introduciendo de esta forma en las escuelas o en secotres educativos. No únicamente las cercanas: Educaixa, Banco de Santander, editoriales de libros de texto y otras más generalistas, Fundación telefónica, sino también más lejanas de aquí y en otros países, como Google for Education en España y sur de  Europa, Samsung (con proyectos de tabletas), Disney,  Banco Mundial, Coca- Cola, Microsoft, Apple, Cisco, Huawei, Nestlé, Ford, e-Bay, Unilever, McDonals, fundaciones, etc., y las que irán viniendo y las que me dejo que hace años actúan en otros países. Y aparecen con ampulosos conceptos de márqueting educativo: escuela inteligente, escuela digital la revolución digital, tecnología avanzada en las escuelas, innovación del futuro, innovar para mejorar, ganar en excelencia... La tecnología  (la filantropía ha entrado de lleno en la era digital), y la innovación son las palabras clave de “esa aportación social corporativa a la educación”. Se aplican procesos empresariales en la planificación y ejecución de las actividades educativas.
Se sigue la guía práctica de  Rockefeller Philanthropy Advisors que sugiere la siguiente estrategia: Acotar el tema,  estrechar el campo de actuación y  definir el objetivo a conseguir.

Y  la intervención se vende con un buen marqueting social y educativo  utilizando todas las formas de las modas educativas al menos en el lenguaje. Han aprendido el lenguaje y las modas. Con la general excusa que las empresas saben qué tipo de habilidades y capacidades que el sistema educativo debería proveer para mejorar la productividad y por tanto prometen desarrollar el trabajo docente y de aprendizaje de forma colaborativa, atención individualizada, innovación necesaria, mejora de la autonomía o aumentar la motivación entre otros conceptos que atraen al posible consumidor escolar (aunque la nueva terminología habla de “coproductores activos” para evitar la mala fama de “consumidor”).  Se vende como una Responsabilidad Social Corporativa, con un enfoque más de participación que los típicos acercamientos a los clientes escolares y escuelas (por ejemplo por las ventas o regalos del típico comercial).  Se pasa de la donación típicamente  benéfica a la inversión social y la filantropía estratégica (recordemos que el concepto filantropía es apoyo y el amor hacia otras personas). Parece ser una nueva participación comercial más sutil de una audiencia futura cautiva o una cierta mercantilización con la finalidad normal y legítima de las empresas de aumentar las ventas y para ello cuanto más conocidos y mejor imagen  mejor. Y no quiero negar que hay organizaciones que les mueve un motivo altruista, algo así como un deber moral de contribuir a repartir algo de los muchas ganancia que tiene, también quiere tener  una buena reputación por las deducciones fiscales, o para dar a conocer mejor y más “humano”  sus productos o servicios o mejorar su imagen haciendo ver su gran preocupación por los problemas educativos.
Y con esto no quiero decir que las aportaciones no sean atractivas, y tampoco que no se ha de acercar la educación al mundo laboral, por supuesto que sí, sobre todo cuando en muchas escuelas carecen de recursos, hay un abandono del sector público y hay desigualdades en el afianzamiento entre las escuelas y los territorios. Diversos organismos internacionales, sobre todo el Banco Mundial (que no entramos a analizar su “filantropía” sobre todo en América Latina),  señalan la necesidad de que la educación, no sólo sea tarea del gobierno, sino también de otros sectores, o como se dice de toda la tribu, pero de una buena tribu.
Pero no se puede llegar como salvadores del desastre educativo creando una imagen positiva de la marca o preservar una determinada escuela subvencionada. Y es cierto que el sector privado  empresarial puede contribuir con la educación de muchas formas, más cercana a que la mejora de la educación mejora la vida de sus trabajadores (no únicamente su productividad) y que puede ayudar a mejorar el país. Su dinero será bien recibido. Si quieren ayudar a la educación que estimulen la formación permanente de su personal, ofrecer  becas de estudio, apoyar programas de mejoramiento de la infraestructura escolar, donando equipos y materiales didácticos, etc. Y si quieren que se desarrollen las competencias de sus trabajadores también pueden crear alianzas con el sistema de educación superior, para impulsar el desarrollo científico, la investigación y la innovación. Que necesitados estamos.
Y también podría ser interesante que las empresas hicieran análisis críticos de la educación, para mejorarla y pero dejando  en manos de los profesionales esa mejora. Deberían ser más aliados de las políticas públicas  y de la educación en general, que promotores de éstas.
No pido que se retiren y no quiero hacer un discurso anti empresarial ni antifilantrópico visceral, pido una reflexión y un análisis de lo que puede pasar en el futuro (que parece que va a más) ya que ahora estamos a tiempo de evitarlo si perjudicará a sectores de la educación escolar. Me preocupa que estas empresas u organizaciones marquen la agenda educativa o que hagan innecesario el sector público en la educación (aunque sea piscológicamente). 
No debemos aceptar todo porque nos vendan que estamos desesperados e impotentes con los resultados de la educación o con los errores de los gobernantes del sector público y  su falta de implicación organizativa y presupuestaria de todo tipo. Con los nuevos gobiernos llegaron artículos y papeles dirigidos a los gobernantes que piden que las empresas se han de implicar más en la educación y aportar conocimientos y fondos, puesto que son ellos que tienen mucha influencia educadora y los receptores del personal que se ha formado en el sistema educativo. Lo dicen sobre todo  gurús con intenciones conocidas de beneficio propio o de aumentar su imagen para aumentar las ventas de sus productos normalmente editoriales y de asesoría. Lo podemos comprobar en la cantidad de jornadas donde esos “gurús” que pueden tener o han tenido una relación con la educación participan en tertulias, convenciones, conferencia plenarias de grupos de empresas que seguramente le pagan bien por decir esas cosas.
 Y el discurso cala porque se dice que las empresas son las mejores aliadas y promotoras de las políticas y gestores públicos  (y estos responden que está muy bien y que apoyan. ¡Ahorro que tenemos en los presupuestos para dedicarlo a otros cosas no educativas!). También se argumenta que buscan mejorar la equidad en el acceso en una educación de alta calidad (cuando pueden provocar mucha desigualdad entre las escuelas públicas). Todo ello se está diciendo y reciben aplausos cuando, es posible, que detrás haya un cierto olor a desconfiar de la eficacia y la eficiencia del sector público con la paradoja de la avenencia de la administración pública. Se presentan como  los salvadores de la nueva calidad educativa, de la equidad e inclusión y de formar mejor al profesorado (contando, por supuesto,  con determinados sectores privados o semiprivados y algunos muy unidos a esas empresas).
Mi duda razonable, después de la reflexión anterior, es si se trabaja por las escuelas  y la mejora de la educación de un país (que no dudo que algunas sí) o para establecer una imagen social filantrópica o mejor una nueva filantropía o “filantrocapitalismo” o filantropía 3.0. ,  con una retórica del patrocinio, donde se accede a muchos profesores y profesoras y a miles de niños, niñas y adolescentes. ¿Pero no estamos de acuerdo que la educación ha de estar al servicio de los fines sociales más generales con la ciudadanía y con una misión pública de la escuela más que a intereses privados? ¿O, no y  yo soy el confundido o el utópico?
Ya se sabe y se repite constantemente que estamos en una economía del conocimiento globalizado, pero esto no implica que los gestores públicos se desentiendan de ser proveedores del servicio público al que se deben y que se admiren del servicio privado y le encomienden o le permitan tareas educativas.  Para ellos, el sector privado  hacen las cosas más rápidas, más baratas y mejor. Es posible que no tengamos remedio y que esto sea un futuro del acercamiento a la privatización educativa ya puesta en práctica en algunos países avanzados y mucho en las economías emergentes, pero creo que la gestión pública ha de establecer un límite entre lo público y lo privado. El gestor público está obligado a intervenir para regular la intervención privada y evitar la polarización educativa que repercute en la social (escuelas mejores y escuelas peores, escuelas innovadoras y escuelas que lo son, escuelas esponsorizades y escuelas que no, escuelas con formación específica y escuelas que no...).
Y los  gobiernos no quieren o no pueden afrontar problemas que otros les solucionan. No se puede mirar a otro lado como si no pasara nada, decir que se apoya y colabora y que les parece muy bien (¿será porque le hacen su trabajo aunque con objetivos diferentes o similares?). El gestor público no puede caer en los discursos sobre modernización y eficiencia de que lo hacen otros mejores que ellos. Si es así tenemos un problema de responsabilidad en la administración y las políticas públicas. La pregunta clave es ¿qué tipo de educación queremos y qué sociedad queremos? Y no es una cuestión de ir en contra de las empresas que pueden hacer un servicio interesante pero siempre gestionado, coordinado y controlado por el sector público, ya que es una cuestión de compromiso con lo público, de ética y valores a desarrollar y, que no nos digan  que tenemos  problemas de eficiencia y rendimiento y que ya se ha encontrado la solución en la filantropía.

dilluns, 11 de setembre de 2017



¿Evaluar  la formación del  profesorado?
 
La educación pública lo es también en el sentido de que debe estar abierta y ser transparente en lo que hace, ante la sociedad que la sostiene, con las familias y, en definitiva, con el alumnado. Todos ellos tienen el derecho a ser informados de cómo es la educación que tenemos. Esa apertura no tendría sentido si no es para mejorar la política educativa, las instituciones escolares y para entender lo que aprenden realmente los alumnos y las alumnas. Como en cualquier otro fenómeno, situación o acción, la evaluación es consustancial a toda actividad educativa sobre la cual tenemos una responsabilidad, pues servimos a un proyecto que persigue metas valiosas y que absorbe recursos públicos importantes. Pero hay muchas formas de enfocar la evaluación y su realización práctica que son más adecuadas y útiles por la información que nos proporcionan.
Acercarse al campo de la evaluación  de la formación permanente del profesorado es una tarea compleja pero imprescindible para la legitimización y optimización de las prácticas formativas. La evaluación de la formación constituye un ámbito de estudio que se puede incluir en el área de la evaluación de programas. Sin embargo, a pesar de su importancia, ha sido un aspecto poco considerado hasta ahora. Quizá haya muchos motivos: desde la propia concepción punitiva de la evaluación, la involucración de aspectos emocionales por parte de quien o quienes evalúan, hasta la falta de formación en técnicas y procedimientos evaluativos. También hemos de tener en cuenta los condicionamientos que se introducen en cualquier proceso de evaluación, ya sea realizado por los propios implicados en la formación o por los evaluadores externos.
Es cierto que el concepto de evaluación ha ido evolucionando con el tiempo, actualmente hay un cierto consenso en considerar la evaluación como un proceso sistematizado de recogida y análisis de información útil para la toma de decisiones de mejoramiento. El rasgo primordial de esta definición es la subordinación del dispositivo evaluador a la utilidad que se puede sacar ya su funcionalidad de mejoramiento. En otras palabras, no hay dispositivos evaluadores recomendables a priori, sino que cada organización debe diseñar su en función de sus objetivos y de su capacidad de mejoramiento. En la evaluación el contexto será fundamental e imprescindible.
La evaluación debe medir los efectos a mediano o largo plazo generados por los productos de un proceso formativo, sobre la población directamente afectada, y/o la efectividad del desarrollo de la formación, en términos de logro de objetivos económicos, sociales, políticos, culturales y ambientales definidos