Crec que és important fer una reflexió sobre la situació de les escoles i el professorat.

Alguns informes ens recorden  que  un de cada quatre professors i professores de la majoria dels  països, perd al menys 30% del temps d'ensenyament a causa de la conducta pertorbadora, ara es diu disruptiva,  dels estudiants o de les tasques administratives  del centre, i en alguns indrets s’eleva al 50%. Predominantment a secundària. I això provoca disfuncions en el professorat o malestar docent. Com evitar això? Què està passant?

La resposta és difícil. La realitat és la que és i amb això s’ha de treballar, però sí que podem fer alguna cosa des de la professionalitat docent per esmorteir aquest fet. Per exemple, dues qüestions que són internes del centre com  treballar de forma més col·laborativa amb un projecte coherent de centre i comunitari  i altra lluitar contra l’aïllament professional, posant imaginació en les estructures de l’aula i centre (canviant espais, nombre de professors i professores per grups, aules obertes, aprenentatge més situat, projectes, tallers...) i altre, que ja no depèn del centre, és que s’augmenti el personal pedagògic de recolzament i l’equipament que, actualment aquí, és inferior a la mitja de la OCDE.

I no podem dir que el professorat no posi esforços com es comprova en les alternatives que estan sortint, però és una evidència que qui té un més alt desenvolupament professional o sigui més formació, tendeix a estar millor preparat per enfrontar-se a aquestes reptes de l'ensenyament. I aquí estem baixos de desenvolupament. Això és evident, ja que s’està eliminat brutalment la formació permanent i no hi ha carrera docent. Per tant, necessitem més formació, més desenvolupament professional i una carrera docent del professorat.

Però tenim obstacles. Encara trobem que molt professorat a casa nostra té una idea de l’ensenyament a favor de la transmissió directa i no constructivista i que també que es col·labora poc entre ells amb una idea d’aula tancada. La formació inicial i, sobretot, la permanent, la carrera docent amb un bon estatut docent, la modificació de l’entrada i l’accés a la professió i els incentius ajudarien a canviar a aquesta concepció històrica i cultural  més predominant a  l’educació  secundària.

També tot està lligat a la percepció del reconeixement, ja que les recerques ens corroboren que hi ha una sensació de falta de valoració (no de satisfacció de la feina feta que és alta), i encara que la societat valori el professorat com diuen les enquestes sociològiques, no podem evitar pensar que com es pot sentir un professorat que ha estat, en els darrers anys, castigat pels retalls, les propostes agressives de l’administració que encara continuen i ser bocs expiatoris de la crisi econòmica.

En resum, segons el meu parer, milloraria la formació i el desenvolupament del professorat de casa nostra i es reduiria aquest fatídic temps de posar ordre si s’augmentés la inversió a la formació permanent, es revisés els currículums de la formació inicial i qui accedeix a ella, es modifiqués l’accés a la professió docent amb programes d’inducció professional conjuntament amb la Universitat. També si s’establís una carrera docent que permetés incentius professionals i a més que es donés una major autonomia del professorat, es treballés en xarxa i es potenciés un treball col·laboratiu en els centres que permetés treballar conjuntament projectes de millora, segur que tot això no pal·liaria totalment el problemes que tenen els centres, però segur que ajudaria a la seva millora i, per tant, a una millor educació, a un major aprofitament del temps i a reduir el malestar docent.